Avui una crónica diferent. M'hagués agradat explicar com ha anat la marató, però us explicaré el merder que vaig provocar.
Aquesta Marató havia de ser la última cursa a peu que feia, per ja dedicar-me exclusivament a preparar-me per la Transpyr de principis de juliol. I així ho havia comentat als companys de Caldes que vàrem pujar junts amb el cotxe, en Sergi, en Xavier i en Josep....mal fet!!!! No sóc superticiós, però no havia de dir res!!!!
Estava il.lusionat de fer aquesta Marató, sobretot pel lloc i per ser força tècnica, la setmana anterior i vaig venir a fer la Marató en BTT... vaja que era perfecte per mi, curses de les que m'agraden. Un començament tranquil per asfalt, fa que amb en Sergi ens situem entre 15-20, quan començava a tenir urticària per l'asfalt, comencem a enfilar cap al Pic de l'Àliga, primer suau, i al cap de poc tots a caminar, amb en Sergi recuperem alguns llocs. Comencem a baixar, baixada tècnica de les que m'agraden, ens avisen de la dificultat allà mateix i crec que en el briefing inicial també, passo a en Sergi, ja m'atraparà penso.
De cop, i ara ve lo bo, no sé com ensopego, crec que amb una arrel, caic posant la mà i braç dret per parar el cop, la baixada és forta i començo a caure bocaterrosa cap avall. En un instant sento un mal terrible i noto que he quedat penjat. Òstia què passa, el mal no em deixa pensar, crido, m'adono que estic enganxat a una arrel. No sé com aconsegueixo desenganxar-me, el mal és terrible, suposo que els meus crits, es podien sentir de molt lluny. Estic estirat a terra mirant el cel i el cap per avall. Recordo cridar molt, aconsegueixo aixecar-me una mica i veig la ferida...collons!!!!! Però si veig l'ós, veig el fèmur!!!!!(ara sé que no era ós, era greix) i tot de carn penjant. Ufff...una imatge que la recordaré molt de temps.
El mal és terrible, com si m'estiguessin estripant. Ara hi ha un periode de temps confús per mi. Recordo molt bé que arriba en Sergi, que a part de ser un bon corredor, és una millor persona, ahhhhh i que per un animal com jo...és veterinari. Doncs ell aguanta la ferida i l'embolica, primer amb una estelada, Visca Catalunya, i després amb venes d'una corredora francesa. El mal comença a ser insuportable i provoca que em comenci a desmaiar, no veig res. Es va parant gent, que em fan preguntes, com em dic, on sóc... no sé ni si contesto bé, sé que hi ha molta gent, m'han dit que algun corredor al veure la ferida, s'ha marejat, recordo veure en Llorenç el del cap pelat i el pantaló independentista, recordo en David de Bici Oci "pedal damm it", em segueixo desmaiant. El cos és savi, quan el mal passa a ser insuportable...desmai, recuperar i tornem-hi i així unes quantes vegades...potser 15...moltes. Moltes vegades intentant vomitar, em sembla però que al final no ho he fet. No es separen de mi en Sergi, en Xavier i en Sam. Tinc molta fred tremolo, alguns corredors porten manta tèrmica i em tapen, en Sam per sort porta un paravents de goretex, recordo notar escalfor quan me la posen, jo segueixo estant KO, desmaiant-me, però sé que estic ben acompanyat.
Arriben els primers bombers i els tècnics sanitaris, els demano calmants, però no en porten o no m'en poden donar. Amb una camilla em situen uns metres més enlaire, suposo que m'inspeccionen, descarten que tingui el fèmur trencat. Arriba l'helicòpter que fa una aproximació i baixa un bomber GRAE, que segurament devia ser metge. A partir d'aquí la cosa ja canvia, han obert una via i m'han injectat
nosequè, finalment el mal comença a tranquilitzar-se. A partir d'aquest moment ja tenia més conciència, no em marejava, hi veia perfectament i sabia què passava en tot moment. Començo a veure el merder que havia organitzat. El GRAE dominava la situació a la perfecció, ara només era qüestió d'"empaquetar-me" perquè l'helicòpter em baixés al parc de bombers de Roses, que ja m'esperava una ambulància per anar cap a l'hospital de Figueres, després d'una mica més d'una hora d'espera.
Un cop a l'hospital ja us ho podeu imaginar, una mica de carnisseria, algun mareig més, i aclarir què tinc realment. Finalment, de tenir la cuixa destrossada i el fèmur trencat, ha quedat que tinc un magnífic esquinçament de carn a la cuixa esquerra, que per sort quasi no ha tocat el múscul i ossos, lligaments...estan perfectes. Els doctors i infermeres em van demanar si podien fer fotos d'aquesta magnífica ferida.
Us poso una foto d'un cop cosit, la que tinc amb la ferida oberta millor que no...això és un bloc esportiu i no un bloc gore.
Apartat molt important, els agraïments:
- Sergi Bañeras: Tenir-te al costat en tot moment va ser un alleugeriment, sempre parlant-me, intentant que estigués el millor possible, patint amb mi. No deixant-me fins que vaig està cosit. Com he dit, bon corredor i millor persona. Aviat tornarem a quedar el dimarts. Mil Gràcies.
- Xavier Bermúdez i en Sam Rodríguez: També vàren estar tota l'estona al meu costat, suposo que patint, fins que l'helicòpter se'm va endur. Gràcies pel paravents, no saps que bé que em va anar.
Gràcies.
- Els Bombers de Roses i els Sanitaris: que van haver de pujar a peu amb la conseqüent suada, un plaer tenir-los a prop.
Gràcies.
- Els GRAE: Qualitat, eficència, domini de la situació.
Gràcies.
- L'Hospital de Figueres: que em vàren atendre ràpid i eficienment. La Dra.Ciudad i el Doctor que em va cosir que tenia un domini bestial. No us cobraré el copyright de les fotos que em vàreu fer.
Gràcies.
- A tots els corredors que vàreu passar pel meu costat, i vàreu patir un moment per mi, que vàreu ajudar i em donàveu ànims us sentia...però poc...
Gràcies.
- A tots els que em doneu ànims a través del correu, facebook, telèfon...
Gràcies.
Ufff...us he futut un rotllo, que si heu arribat fins aquí te mèrit...Gràcies a tots per tot.
Tornaré!!!!!
